Elisenda Serra Subirats

Espai Personal

Flash 4: La consciència de l’experimentació

Hola a tothom!

Sé que faig una mica tard, estic molt enfeinada amb la feina i una altra carrera que faig a temps total, i sumat al fet que no tinc impressora a casa i tinc poc temps per les coses, i de vegades no gestiono bé el poc temps que tinc així vaig…

Per fer la primera part d’aquesta Flash, la qual tractava de fer taques de manera aleatòria i dibuixar sobre aquestes, tot imaginant i deixant-nos portar sobre el món imaginari i creatiu, he utilitzat una esponja que és com un pinzell i vaig anar pintant com si fos una nena petita, i a poc a poc vaig fer dues grans taques sobre paper d’aquarel·la. Potser el que he dibuixat no té gaire sentit, però és el que m’ha passat al cap en veure les formes, de vegades abans de dormir o inclús dormint, moltes d’aquestes imatges se’m venen al cap i tant de bo en aquests moments tingues alguna cosa a la mà per tal de plasmar-ho, però la majoria de cops, quan ho vaig a fer ja m’ha marxat de la ment. A l’hora de dibuixar ha estat divertit i repetiria l’exercici pel meu compte.

 

En el primer dibuix he vist molt clarament dues figures humanes donant-se un peto de manera efusiva, i a la part de davall la taca m’ha suggerit com si hi hagués una noia que s’estigués imaginant aquesta escena.

En el segon dibuix no ho he vist molt clar el que volia representar i m’ha costat una mica, però de cop i volta, inspirada amb música Disney, com és de costum per part meva, m’ha vingut la imatge d’una persona de perfil i, tal com mostra la pel·lícula de Tarzan, també una papallona en la part dels ulls representant la mirada. En la resta de taca he visualitzat un puny alçat, el qual representa la força que tenen les dones al llarg de la seva vida.

Flash 1: La consciència de mirar(nos): L’autoretrat

Hola a totes i tots!
A continuació podeu veure el meu autoretrat, el qual l’he realitzat amb la mà esquerra, mà oposada la qual normalment utilitzo. L’opció de fer-ho sense mirar al paper ho veia inviable, ja que la meva coordinació oculomanual és nefasta i m’hagués sortit un dibuix pèssim.
Mentre estava realitzant el meu autoretrat intentava fer-ho el més realista possible, intentant veure’m sense haver-me de mirar al mirall, intentant recordar trets característics de la meva cara que són identificatius. Durant la realització d’aquest el meu pols tremolava, em costava fer línies rectes i llargues, però crec que finalment ho he mig aconseguit.
Quant a la intervenció creativa amb taques de l’autoretrat, el sentit que li he volgut donar ha sigut destacar algunes parts petites de la meva cara, les pigues, les quals em caracteritzen. Per últim, he pintat com una posta de sol en la meva mirada, part que m’agrada molt de les persones, a més a més perquè m’encanta la meteorologia i l’univers, ja siguin els núvols, els trons, la lluna, les estrelles, els planetes, etc., perquè em transmeten moltes sensacions que potser més endavant explicaré. La manera de fer-ho ha sigut fent-ho amb aquarel·la.
Espero que us agradi ☺?

Flash 3: La consciència d’entendre l’espai

Benvingudes i benvinguts de nou 🙂

En la primera part de l’activitat, he escollit una imatge d’un carrer japonès que l’he extret d’una revista d’una agència de viatges. L’elecció d’aquesta imatge ha sigut perquè la perspectiva de la fotografia em donava moltes línies de fuga i podia marcar el punt de fuga dins de la mateixa imatge, fet que ho trobava bastant fàcil a l’hora de poder traçar aquestes línies. Considero que he fet totes les línies que poden sortir des d’aquest punt de fuga. A continuació es pot observar el dibuix.

 

La segona imatge que he escollit per fer el segon dibuix és una instal·lació artística perquè, igual que l’anterior fotografia, té nombroses línies de fuga. He intentat buscar escenes d’alguna sèrie que m’agrada, però no en trobava cap en les quals es pogués observar bé punts de fuga. Per tant, he optat per aquesta opció, i en veure aquesta fotografia no m’ho he pensat dues vegades, ja que, desconec si ha sigut gràcies a la visualització dels recursos, però he vist clarament gairebé totes les línies de fuga i m’he posat mans a l’obra.

 

 

M’ha resultat una flash entretinguda i fins i tot m’he animat a fer més proves amb imatges. M’ha agradat molt!

Flash 2: Dibuixar amb paraules

Bones a totes i a tots!!

Aquesta imatge representa a una persona en el límit de la terra i el buit. El límit està representat com la part vertical d’un penya-segat i l’home l’està mirant i s’atura allí i no avança, ja que si el creua segurament no podrà veure més enllà de la vida que se li ha brindat. El límit de la nostra vida, en aquestes situacions, està a les nostres mans, ja que si decideixes continuar endavant o no, la teva vida pot canviar totalment.

 

En aquest cas, al dibuix es veu representat el límit com l’horitzó del mar. Bé sabem que més enllà de l’horitzó hi ha mar o terra, però a simple vista veiem al mar com un límit i un final d’aquest. Tal com pensaven en l’antiguitat, en l’horitzó hi havia el límit de la Terra, però no és així òbviament, però sí que ho és per la nostra percepció visual. A més a més, l’horitzó és el límit entre el mar i el cel.

En aquest dibuix he volgut representar el límit que sofreixen i viuen les persones que tenen dislèxia, ja sigui a l’hora d’aprendre, de llegir, de comunicar-se, de fer les activitats diàries i rutinàries de la vida… Les persones amb dislèxia sofreixen límits tals com la no reconeixença dels símptomes que sofreixen, les no adequacions a les seves necessitats especials i la discriminació a l’hora de relacionar-se amb l’entorn.

Tal com es pot observar en aquest dibuix, el límit ve marcat per unes simples mesures, les quals fan encasellar a les persones com a socialment acceptades o discriminades, simplement per ser d’una manera o d’una altra físicament. Aquest límit regulat per simples números s’hauria d’erradicar de la societat i, a més a més, s’ha de fer visible i acceptable qualsevol tipus d’aspecte físic. Aquesta cinta mètrica també pot representar els límits que es marca una persona a l’hora de menjar o no menjar certes coses, ja que si socialment està més ben vist estar més aviat prim, doncs es posa uns límits per fer-ho.

Per últim podem trobar la paraula límit representada com els dos límits que ha pogut trepitjar l’ésser humà. En minúscula podem trobar representat el límit que pot arribar una persona caminant, en aquest cas és la muntanya més alta del món, l’Everest. L’altre límit, l’escrit en majúscules, és el límit que ha pogut trepitjar l’ésser humà gràcies a la tecnologia i és la lluna. Quin serà el següent límit que podrà arribar una persona? Espero descobrir-ho.